El proper dissabte 5 de febrer, vuit jesuïtes s’ordenen diaques a la parròquia de San Francisco Javier y San Luis Gonzaga de Madrid. Entre ells, un jesuïta català, en Joan Morera.
Nascut a Tordera, a la comarca del Maresme l’any 1983, en Joan va estudiar informàtica i programació de videojocs. La crida vocacional, amb el referent d’un oncle capellà, el va portar en un primer moment al seminari diocesà, però en acabar els estudis de filosofia i teologia, l’any 2009 va decidir iniciar el seu itinerari com a jesuïta.
S’ha format en espiritualitat ignasiana, i també en llengües bíbliques. Va estudiar Teologia Bíblica a la Gregoriana de Roma i en una estada a Jerusalem. El seu recorregut des de llavors l’ha portat a Tanzània, durant dos anys, i després novament a Catalunya, on ha aprofundit en l’estudi de la noviolència cristiana, i més recentment en el camp de l’ecologia, entre altres activitats.
No ha estat un camí fàcil, ja que com ell mateix explica, durant l’estada a l’Àfrica va patir un problema de salut que, “com la ferida de Pamplona d’Ignasi, m’ha portat a reconsiderar la perspectiva des de la qual soc jesuïta, un procés que ha trigat anys”.
A pocs dies de la seva ordenació diaconal, ens explica com ha arribat fins aquí i com afronta aquest nou pas.
Què et va fer optar per la vida religiosa i concretament per entrar a la Companyia de Jesús?
Durant el discerniment vocacional, la crida missionera a l’Àfrica m’havia acompanyat sempre. Mentre estudiava al seminari, trobava a faltar aquesta dimensió missionera universal: tot i el taller de missions o la possibilitat de ser missioner diocesà, hi havia un desencaix que em tensionava per dintre, i l’acompanyant espiritual em va suggerir que la vida religiosa era un altre camí possible. Després d’un mes d’exercicis a la Cova de Manresa, i un discerniment acompanyat durant un any, esdevenir jesuïta m’apareixia amb una pau i una serenitat especial, i vaig comprendre que aquesta era l’opció de Déu per a mi.
Què representa l’ordenació diaconal dins del teu itinerari com a jesuïta?
Sento que ser jesuïta és allò que em vertebra, m’hi sento per dins i percebo que la meva vocació ja és plena essent jesuïta. El ministeri ordenat no el sento com el pal de paller o cimal d’aquest camí cap a Déu, sinó com un color que em configura la vocació de jesuïta. Concretament, en el diaconat el color és el servei, disposar-me davant dels altres en una actitud contrària al poder. No és senzill, tots tendim a voler controlar les situacions i les persones segons el que ens interessa. Estar al servei és respectar, amorosir ferides i acceptar ser desprogramat pels altres.
Què vol dir per a tu ser diaca?
Ser diaca per a mi és estar al costat, fer costat, caminar al costat de la gent. I inspirar amb la Paraula de Déu les vides dels qui sofreixen, les històries de drames i d’esperances que cadascú porta, enfortir els creients perquè Déu pugui realment il·luminar-los amb aquesta Paraula. Finalment, ser diaca també és dir amb la vida que val la pena estimar i seguir Jesucrist des de l’Església, que en ella hi ha molts rostres i bellesa que no es publiciten, però que la mirada de Déu sí que coneix.
La vida religiosa no és una opció gaire habitual ni popular avui en dia. Com ho vius?
Jo crec que quan algú aprofundeix amb autenticitat la seva vida, ja no el consola la popularitat o raresa de la vocació que escull, sinó la similitud que aquesta té amb allò que batega per dins. Certament que molta gent no ho entén, o ho menysprea, però tantíssimes vegades aquestes han estat ocasions de testimoni, de diàleg, i de poder mostrar la potència i el sentit que Jesucrist dona a la vida humana. Si com a cristians ens formem, és per poder donar raó de la nostra fe! Quin sentit tindria abandonar allò que ens fascina viure, que ens dona plenitud i esperança, només perquè és impopular? Les adversitats poden esperonar encara més a buscar llenguatges nous, perquè en el fons, tots som humans i ens fem les mateixes preguntes: per què existim? Qui soc? Quin sentit té la realitat? La mort és l’última paraula? Sempre hi ha terreny per al diàleg amb tothom.
Del teu recorregut des que vas entrar a la Companyia de Jesús què en destaques?
Jo vaig entrar a la Companyia de Jesús una mica encegat per ser missioner, era com l’únic camí que concebia dins d’ella. Quan vas enriquint-te amb realitats diferents van caient les ideologies i descobreixes molt de potencial evangèlic en diferents camps. És la manera de fer-te disponible, de ser membre d’un Cos. Puc dir que he anat explorant gairebé totes les facetes que em fascinen i on crec que puc aportar. A Roma i a Jerusalem vaig empapar-me de sentit aprofundint la Bíblia. A l’Àfrica vaig gaudir molt escoltant i aprenent dels més pobres, i també formant com a professor. Després, durant uns anys llargs de convalescència, vaig poder clavar les arrels de l’espiritualitat ignasiana en la noviolència cristiana descobrint l’estil de Déu davant les violències del món, i compartint-lo en tallers i cursos diferents. Recentment, la Companyia m’està formant i dirigint cap al camp de l’ecologia, la cura de la casa comuna, que tant a veure té amb els oprimits, perquè tot i tots estem interconnectats. I encara pot ser que en el futur pugui desenvolupar el que he anat aprenent en la informàtica i nous llenguatges de comunicació de la fe, tant de bo que pugui donar fruit perquè necessitem conversions de llenguatges! Que l’Esperit ens inspiri.
I a partir d’ara… després de l’ordenació diaconal, què canvia?
A efectes pràctics hi ha un conjunt de sagraments i celebracions que podré presidir al servei d’una comunitat, que a Lleida on visc pot ser la parròquia de Sant Ignasi. Tot i les meves limitacions físiques, espero poder aprendre a deixar-me partir i repartir pels altres, a ser també jo més eucaristia.
En Joan rebrà l’ordenació diaconal dissabte vinent a Madrid, junt amb els companys Leonargo Angius, Pepe Castillo, Savio Fernandez, Paulus Hastra Kurdani, Antranik Kurukian, Cristiano Laino, i Michael N Manalastas. Tots ells procedeixen de diverses províncies jesuítiques d’arreu del món. Presidirà la celebració el Cardenal Arquebisbe de Madrid Carlos Osoro.
