La COP 30 (Conferència de les Parts sobre el canvi climàtic) va finalitzar el passat 21 de novembre a Belém, al Brasil. La trobada ha convertit aquesta ciutat amazònica en un espai de negociació política, però també de mobilització social, amb desenes de milers de persones entre delegacions oficials, experts, organitzacions religioses i moviments socials.
S’hi ha fet present una delegació d’una trentena de persones vinculades a la campanya Jesuïtes per la Justícia Climàtica, impulsada pel Secretariat per a la Justícia Social i Ecologia i diverses xarxes ignasianes. No ha de sorprendre que la Companyia de Jesús dediqui aquesta atenció a la incidència en aquest àmbit, ja que la cura de la casa comuna es troba entre les seves preferències apostòliques universals.
El desenvolupament de la COP 30 i els treballs d'aquesta delegació els ha seguit també atentament des de Barcelona el centre d'estudis Cristianisme i Justícia amb diversos articles al blog del centre. Guillermo Otano, membre de l'ONG jesuïta Alboan que ha estat a Belém, explicava en que la presència jesuïta a la COP30 respon a una doble convicció: d’una banda, que les COP són "l'únic forum multilateral en el que s'aborden qüestions relacionades amb els reptes del canvi climàtic"; de l’altra, que ser-hi és "una qüestió de justícia", perquè en aquest espai es fa visible el deute històric dels països rics envers els que menys han contribuït a la crisi climàtica però en pateixen més les conseqüències.
Des d’aquesta perspectiva, Otano descriu com les converses a les COP han oscil·lat entre els detalls tècnics de les polítiques climàtiques (mitigació, adaptació, gestió de riscos, fons de pèrdues i danys) i les grans decisions polítiques que han de concretar el principi de les «responsabilitats compartides però diferenciades". La campanya Jesuïtes per la Justícia Climàtica és, explica Otano, una articulació global de jesuïtes, universitats, centres socials, ONG com Alboan i moviments educatius com Fe y Alegría, que han treballat més d’un any per arribar a aquest event.
La delegació jesuïta va presentar un comunicat oficial a la presidència de la COP i va oferir una roda de premsa per fer sentir, en aquest espai multilateral, una veu que uneix fe, justícia social i compromís ecològic. L'accent s'ha posat en la justícia climàtica com a criteri central de la COP30. Les demandes que es fan apunten a un mecanisme de finançament per a una transició energètica justa; el reforç efectiu del fons de pèrdues i danys dotant-lo dels recursos necessaris per respondre als impactes més greus del canvi climàtic; i una reforma profunda de l’arquitectura financera internacional que inclogui la cancel·lació del deute lligat a la crisi climàtica. Tot plegat s’expressa com una crida moral que recorda que la crisi ecològica és, alhora, social i ètica, i que exigeix respostes estructurals i solidàries.
Són demandes compartides amb altres organitzacions de vida religiosa que donen cos a una crida que vol "convertir l’esperança en acció" en l’àmbit climàtic. Precisament, fa uns dies, la Unió de Religiosos de Catalunya es va adherir al manifest «Vida religiosa per la justícia climàtica: convertir l’esperança en acció», una iniciativa internacional per enfortir el compromís de la vida religiosa amb la cura de la casa comuna i la defensa de les persones més vulnerables davant la crisi ecològica i social.
Des del grup d'Ètica i Sostenibilitat de Cristianisme i Justícia també s'ha seguit amb interès aquesta trobada. M. Carme Llasat, que n'és membre i és catedràtica de Física de l’Atmosfera de la Universitat de Barcelona, n’ha ofert una lectura en diversos articles. En elles recorda per què aquest espai és important per a nosaltres: "responem a la crida feta pel papa Francesc […] No podem restar cecs davant del greu deteriorament ambiental i humà que pateix el nostre món". Llasat situa la COP en el llarg recorregut del multilateralisme climàtic i mostra com els seus objectius toquen alhora mitigació, adaptació, protecció dels ecosistemes, seguretat alimentària i drets humans.
Des de la seva mirada, Llasat descriu Belém com "una COP acolorida i multitudinària", amb una presència notable de joves i pobles indígenes, però també com un event "amb gust agredolç", on conviuen la pressió per mantenir un model insostenible i un clam social que creix. Des de la reflexió acadèmica i espiritual, ens convida a comprendre la profunditat d’aquesta crisi arrelada en la injustícia i a assumir, com diu, que cada acció i cada elecció importen en la cura de la casa comuna.
