El passat dissabte 23 de març a la tarda una cinquantena de pelegrins amarats d’experiència ignasiana van arribar a Manresa. La nit anterior s'havien trobat a Montserrat per reviure la vetlla d’armes en la que Iñigo López de Loiola va ser transformat en el pelegrí boig per Nostre Senyor Jesucrist.
Aquest cop el monjo que va acollir el grup va ser el P. Joan Maria Mayol, rector del Santuari de la Mare de Déu, que va tenir les primeres paraules de la vetlla i va presidir l’eucaristia a les 12 de la nit, amb la que va concloure.
La vetlla va tenir un primer moment on els participants van ser convidats a considerar, en sis imatges evangèliques, el pas de Maria de Natzaret a Nostra Senyora de Montserrat. Després de cada referència bíblica, un fragment dels exercicis il·luminava el ressò ignasià al que seguia un silenci on cadascú s’obria a l’escolta de Déu.
Durant una segona hora més contemplativa, els cants meditatius i la lectura d’algun salm, van acompanyar un temps més obert de quietud i reflexió. I finalment, la celebració de l'Eucaristia, asseguts al cor dels monjos, amb una litúrgia d’aires benedictins semblant a la que Ignasi de Loiola va viure aviat farà cinc cents anys.
Sobre les 2 de la matinada el grup s'en va anar a descansar, ben conscients que calia donar al cos el repòs necessari per a l’endemà emprendre el camí cap a Manresa.
Un camí que va començar a les 9 del matí, a l’atri del Santuari, als peus del Sant Ignasi que encara tenia en una mà l’espasa i a l’altre el bordó dels pelegrins. Els participants a la vetlla ja havien deixat les seves “espases” i eren a punt de baixar a Manresa per amarar-se d’aquella història que, d’una manera o altra, els havia transformat.
El grup, ben divers, amb la més petita, la Montse, de set anys, i el més gran, vora els setanta. Vuit hores de camí permeten gaudir de la natura, de la conversa, dels ressons de la vetlla de la nit... i compartir l'aigua i els ganyips, ajudar-se en els trams complicats, donar-se la mà per aixecar-se de terra o conversar per trencar la monotonia d’alguns moments.
Finalment, la Cova del Sant. D’entrada, amb la música que envolta l’espai del Santuari i convida a l’espiritualitat. També amb un bon berenar que s'agraeix després de la caminada. I l’instant que fa estona que s'espera: entrar a la Cova. Unes breus paraules situen l'espai i el moment. Els darrers cants i la benedicció permetrà reprendre el camí d’una manera nova.
La resta, la vida: el lloc on cada instant és ocasió per estimar i servir Déu de qui tant hem rebut i de qui tant esperem rebre.
