Emilce Cuda va inaugurar aquest dimecres 30 de setembre el curs de Cristianisme i Justícia proposant una teologia capaç de llegir el canvi d’època des de la realitat i les fronteres, i d’oferir raons per a l’esperança i la fraternitat. A partir de la doctrina social de l’Església i de les aportacions dels darrers pontificats, sobretot de Francesc i Lleó XIV, la teòloga argentina va reivindicar una teologia que contribueixi a generar cultura de diàleg i negociació.
Quines claus necessita una teologia per al nostre temps? Emilce Cuda, secretària de la Pontificia Comissió per l’Amèrica Llatina i una de les veus més destacades de la teologia actual, va respondre a la pregunta que donava títol a la conferència inaugural del curs acadèmic de Cristianisme i Justícia.Dues idees van travessar tota la seva intervenció: la teologia s’ha de fer des de la realitat, amb el poble i des de les fronteres; i una de les seves tasques fonamentals és donar raó de l’esperança.
La realitat que interpel·la la teologia
Abans d’abordar el paper de la teologia avui, Cuda va convidar a mirar el context actual. En poques dècades s’han produït transformacions profundes que no són només una successió accelerada de canvis, sinó, recuperant una expressió repetida per Francesc, un autèntic «canvi d’època».
El salt tecnològic transforma els modes de producció, les relacions de poder o les formes de relacionar-nos, mentre que els instruments polítics, jurídics i econòmics existents tenen dificultats per governar aquesta nova realitat. El resultat són processos creixents de desestabilització. Davant d’aquest escenari, Cuda es pregunta si quan fem teologia, partim realment d’aquesta realitat o continuem pensant des de les categories del segle XX. Si al carrer es parla d’intel·ligència artificial, algoritmes, terres rares o criptomonedes, la teologia no pot ignorar aquestes realitats ni els canvis que comporten, va dir. “El teòleg és interpel·lat per una realitat nova”.
Qui endreça el caos?
El canvi d’època genera, segons Cuda, un escenari de desestabilització, confusió i caos. I en aquest context es produeix una lluita per veure qui endreça aquest caos, en la que apareixen «falsos déus». La teòloga argentina va relacionar aquesta qüestió amb el retorn d’allò religiós a l’espai públic. Avui els discursos religiosos i morals tornen a tenir una presència notable en la política i en el debat social, però “qui està ocupant avui el lloc de la teologia?” es preguntava. I alhora reivindicava la seva funció crítica: “quan fem teologia ens ho hem de qüestionar tot”.
“El teòleg no pot estar balconejant la vida”
Citant a Lleó XIV va insistir que fer una teologia seriosa exigeix dedicar temps a observar la realitat. I va recuperar de Francesc una imatge que ho il·lustra bé: el teòleg com algú que «ausculta» la realitat, perquè, va dir, no es tracta de fer una teologia del poble si no de fer teologia amb el poble i a les fronteres, allà on apareixen nous llenguatges, conflictes i preguntes. El teòleg no pot, en paraules de Francesc, quedar-se «balconejant la vida».
Cuda va insistir també en la necessitat de posar Jesucrist al centre i de vincular l’estudi teològic amb la pregària i l’experiència espiritual. La teologia ha de dialogar amb la ciència, l’economia, la cultura o la tecnologia, però sense perdre allò que li és propi. En aquest sentit, va alertar davant del creixement d’una espiritualitat desencarnada, desconnectada dels cossos, de les relacions i de les condicions concretes de vida.
Donar testimoni i aprendre a discernir
La tasca del teòleg no consisteix només a produir coneixement. Per a Cuda, està cridat també a donar testimoni de la doctrina social de l’Església, defensant la dignitat humana i lluitant contra la injustícia social. I aquest testimoni no correspon únicament als especialistes, sinó a tot el poble de Déu.
En una societat saturada d’informació, interessos i relats enfrontats, apareix també una altra tasca urgent: elaborar criteris de discerniment per no ser enganyats.
I és aquí on Cuda va situar una de les grans aportacions de la teologia al present: donar raons de l’esperança. L’esperança cristiana, va dir, és una virtut teologal que pot descobrir-se precisament allà on semblaria més difícil trobar-la: en persones i comunitats que, fins i tot després d’haver-ho perdut tot, tornen a organitzar-se, a confiar i a caminar juntes. Cuda va definir en aquest sentit els teòlegs com a «organitzadors comunitaris d’esperança».
Sense reconeixement no hi ha diàleg
Donar raó de l’esperança condueix necessàriament a la fraternitat i al diàleg. Però Cuda es va aturar en una condició prèvia: el reconeixement de l’altre com a interlocutor vàlid. La teologia, per tant, ha de contribuir també a generar les condicions culturals i espirituals que permetin escoltar, discernir, negociar i buscar acords.
Del caos a la decisió
En la darrera part de la conferència, Cuda va fer un pas més. Recuperant categories de la teoria política, va assenyalar que els moments de caos i desestabilització desemboquen finalment en un moment polític: aquell en què ja no n’hi ha prou d’interpretar què passa i cal prendre una decisió. És el moment d’actuar.
A Magnifica Humanitas Cuda hi veu una crida explícita a actuar amb urgència, i se’n desprèn una tasca concreta per a la teologia: construir un moviment de reflexió i acció capaç de generar una cultura de la negociació.
Si la teologia ha de donar raó de la nostra fe, això vol dir, avui, donar raons de l’esperança i de la fraternitat. Raons per a l’esperança en un temps en què moltes persones, especialment els joves, tenen dificultats per imaginar un futur. I raons per a la fraternitat en societats on seure a parlar amb qui pensa diferent resulta cada vegada més difícil.
La ponència d’Emilce Cuda obre el curs acadèmic 2026-2027 de Cristianisme i Justícia, en el que el centre celebra 45 anys d’història. El seu director, el jesuïta José Ignacio García, va recordar que l’aportació pròpia del centre passa per la reflexió, el diàleg, l’anàlisi i la construcció de ponts, sempre amb la voluntat de comprendre millor la realitat i contribuir a transformar-la. Manu Andueza, coordinador de l’Àrea de Teologia, que va acompanyar i presentar la ponent, va presentar al seu torn Cristianisme i Justícia com un espai de trobada i de preguntes, convençut que només des de la capacitat de preguntar-nos podem continuar creixent i buscant respostes significatives per al nostre temps.
