Alberto Núñez, jesuïta i professor d’ESADE, ha publicat recentment El Eslabón perdido de la pedagogía jesuita, un llibre en què ens convida a redescobrir les claus de la Ratio Studiorum, el pilar de la pedagogia jesuïta. Recollint l’herència de la tradició educativa de la Companyia de Jesús, Núñez ofereix una nova mirada adaptada als desafiaments actuals, sense perdre l’esperit original inspirat en els Exercicis espirituals.
Aquest llibre es va presentar el passat 30 d’abril a ESADE, en un acte conduït per Xavier Mendoza, antic director d’ESADE, i en el qual van participar, a més de l’autor, la pedagoga Isabel Vilafranca i el delegat d’Identitat i Missió de l’IQS, Oriol Quintana.
Xavier Mendoza va valorar la rellevància del llibre per a ESADE, recordant com aquest centre universitari va acollir figures com Alfonso Carlos Comín o Juan Nepomuceno García-Nieto, que van tenir un paper destacat en la consolidació del sindicat Comissions Obreres a Catalunya i en la lluita antifranquista. I és que, segons va comentar tot seguit l’autor del llibre, Alberto Núñez, durant els llargs anys d’implantació de la Ratio Studiorum, els rectors i provincials informaven els seus superiors, fins i tot més enllà dels aspectes estrictament pedagògics, sobre el bé que l’establiment d’escoles jesuïtes havia causat en el seu entorn, ja fos per les seves obres de caritat com per la seva irradiació pastoral i de defensa de la fe.
Alberto Núñez va explicar que el seu treball neix de la voluntat de conèixer i donar a conèixer el més característic de la pedagogia jesuïta. Va destacar que la Ratio Studiorum és alhora un manual pedagògic i un pla d’estudis, però també un manual de govern en què la metodologia dels exercicis es pot trobar de forma clara, encara que implícita. Destaca la unitat de cadascun dels aspectes que la Ratio Studiorum descriu, de manera que s’aconsegueixi una màxima coherència en el propòsit. La Ratio Studiorum, va explicar Núñez, tot i posar l’aprenentatge dels alumnes al centre, valorava especialment l’exemplaritat dels professors, que havien d’esdevenir una inspiració per als alumnes. Als professors se’ls donava ocasió de mostrar els seus coneixements a través de controvèrsies teològiques d’alt nivell, a les quals assistien tots els membres del col·legi; amb això, el sentiment de comunitat educativa i l’entusiasme per l’aprenentatge quedava reforçat. Als antics col·legis jesuïtes es prescrivien diverses expressions artístiques, des de les composicions literàries fins a les obres de teatre, amb una clara idea d’educació integral.
L’autor va explicar així mateix com la Ratio Studiorum es va anar configurant en una època en què els plans d’estudi eren inexistents, i per tant els jesuïtes van gaudir de total llibertat per dissenyar aquest pla pedagògic particular. En el context actual, molt diferent, les comunitats educatives tenen el repte de trobar la manera d’oferir una educació integral, humanista i cristiana com ho fou la Ratio Studiorum.
En les seves intervencions, Isabel Vilafranca i Oriol Quintana van reforçar algunes d’aquestes idees. Vilafranca va explicar com, gràcies a l’aportació d’aquest llibre, la Ratio Studiorum, malgrat la seva antiguitat, apareixia com una proposta fresca i amb potencial renovador; mentre que Quintana va parlar de com la Ratio Studiorum, amb la seva insistència en els clàssics, garantia una continuïtat amb l’herència cultural que les escoles i universitats jesuïtes tenen el repte de continuar.
